Treure'n robins

by El pèsol feréstec

/
  • Streaming + Download

    Includes high-quality download in MP3, FLAC and more. Paying supporters also get unlimited streaming via the free Bandcamp app.

      name your price

     

1.
2.
03:33
3.
02:31
4.
5.
6.
7.
8.
03:00
9.

about

Sovint llegim que un llibre o un disc ha estat especial per als seus autors i potser no comprenem ben bé què volen dir. Esperem que no sigui el cas d’aquest text i que aconseguim explicar amb claredat el sentiment que compartim des que vam escoltar les primeres mescles de Treure’n robins.

Des del primer concert d’El pèsol, que ara no sabríem datar amb exactitud —2003?—, tot plegat ha estat un projecte amb més propòsits que realitats: un primer disc perdut en l’oblit, concerts i assajos fallits, membres que hi eren i no hi eren. Però un bon dia vam trobar la fórmula i vam gravar un disc que ens plaïa a tots: Cor de carn (The Indian runners, 2015). El Vito, la Lota, el Marià i el Gerard a la base musical i la Cèlia a la rapsòdia. Teníem l’estil i gaudíem de tot plegat, encara que un dia la Cèlia va haver de marxar. La Maria va substituir-la, i hi va afegir la seva poesia.

Quan tot prenia forma i sentit, doncs, en Vito, l’últim barceloní de Barcelona, va anunciar-nos que marxava a Berna amb la seva estimada Corinne i el nadó més encantador, el Pau Sebastià. De seguida vam córrer a pensar com podríem celebrar i agrair tants anys d’intent compartits. Gravar un disc en una setmana no seria difícil i menys si comptàvem amb el Cristian i el Ferran de cavall fort. I aquí teniu Treure’n robins gravat i mesclat durant l’estiu del 2016 a Les Corts de Barcelona per en Ferran i el Cristian i masteritzat per en Milo Gomberoff a l’Estudio Hukot. Les nou cançons d’aquest disc són tres poemes musicats de la Maria Cabrera, dos dels quals els podreu llegir a La ciutat cansada (Óssa menor, 2017); un poema d’en Joan Vinyoli, 4 cançons nostres i una versió del clàssic italià Ma il cielo è sempre più blu de Rino Gaetano. La il·lustració de la coberta és d’en Pol Montserrat, gràcies Pol!

Voldríem dedicar aquest disc al Vito i la Corinne i a en Pau Sebastià. Hem sigut molt afortunats de conèixer-vos i poder compartir tantes coses. Vito, t’estimem molt!

credits

released April 3, 2017

Gravat, produït i mesclat als estudis Caballo Grande per en Ferran Resines i en Cristian Pallejà. Masteritzat a l’Estudio Hukot per en Milo Gomberoff. El pèsol feréstec som la Maria Cabrera (rapsòdia), en Marià Codina (bateria i teclat), en Gerard Segura (veu i guitarra), la Carlota Serrahima (veu) i en Vito Spampinato (baix). Il·lustració d’en Pol Montserrat. Edita The Indian Runners — 2017.

tags

license

all rights reserved

about

El pèsol feréstec Barcelona, Spain

contact / help

Contact El pèsol feréstec

Streaming and
Download help

Track Name: No vindrà ningú aquesta nit
No vindrà ningú aquesta nit,
no vindrà ningú aquesta nit
a veure qui ets, escoltar què dius,
admirar què fas, cridar el que cantes.

No pensis que importa el que dius,
no creguis que t’escolta algú.
No t’esforcis, estem ben sols.

No vindrà ningú aquesta nit,
no vindrà ningú aquesta nit,
com ahir i com demà.

No esperis omplir aquesta nit,
no esperis que et comprin el disc,
això ho fas perquè sí.

I ningú et seguirà.
El que vols ja ho tens.
I ningú et comprarà.
Però no et cal perquè ho tens.
Track Name: Amforismes
les ditades de la desídia
sobre el pastís

Sèiem cosint hipòtesis sobre el pedrís: ara una cadeneta de veritats ara una cadeneta de mentides, la possibilitat d’entendre’ns i el misteri eucarístic de la carn que és la teva quan te m’allunyes. Se’ns havia fet pura qüestió de perspectiva, el dolor. Ens movíem cautelosos com l’ocell del dubte, i l’ull hipnòtic de la ballesta ens sotjava. Ja no apreníem, sols repetíem els noms del guepard, les fluorescències de l’esquerda als ventricles del cor i la lleganya molesta dels verbs: la fina costura de pell que ens oposa a les pedres. Havíem mastegat un silenci espès com el record de la boira els matins de ser nen; tu marxaves lent com un ramat de bens pel camí de l’aigua i et vas fer bosc. De tant callar vàrem aprendre a parlar-nos per la follia del buit, i el significat se’ns va tornar mera llei d’escola: una cortesia de les mans, de tant en tant, per obliterar la ferotgia de la raça. Així se’n perdi la mena, de l’estimar-se dels xais!

hem malcriat fins l’aire
i ara tot ens fa olor de vici trist

Era una lluita frenètica per aturar els motors, per fer-se entendre, el dialecte de les màquines de segar i una àmfora feixuga al ventre que per l’ull ens xuclava totes les llums del segle: vam batejar-la com la llibertat. I tot seguit vam rodolar enrabiats pels anys, tan aferrats tu i jo que els dits de l’un es ficaven costella endins de l’altre, però el sagrament de les feres ens escometia i vàrem xisclar tan i tan fort que tot es va posar a cantar amb veu prima i ara ja no hi sentim. I això era perquè jo a les orelles hi covava, calent, un ou: l’acaronava incessant per entre els cabells amb els dits esporuguits de l’amor, però se’ns emmagria com els fills de la guerra i, al final, de tant ditejar-lo, se’ns va neulir.

això del patir
és com
badar magranes
és com
treure’n robins
Track Name: Lot
Que mirant enrere tot llueixi, que tot llueixi,
no passarà.
Que mirant enrere tot s’entengui, que tot s’entengui,
no passarà.

Crec que aleshores ho entenia,
crec que a vegades ho entenia,
o no ho entenia.

I si només m’ha canviat la mirada,
i ara sóc de sal.

Que mirant enrere tot llueixi, que tot llueixi,
no passarà.
Que mirant enrere tot s’entengui, que tot s’entengui,
no passarà.

Crec que aleshores ho entenia,
crec que a vegades ho entenia,
o no ho entenia.

I si només m’ha canviat la mirada,
i ara sóc de sal.

Tot fa sempre pujada,
quan un és de sal.
Track Name: Elegia (fragments)
Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor.
Apaga el foc,
encén el llum,
busca el teu lloc
i mira el fum.
Vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
Track Name: Cansoneta leu e plana
que sóc que no sóc la veïna
que sóc que no sóc una estranya
que ploc que no ploc: pedregada!
que faig i desfaig la corranda

que sóc que no sóc una espina
que sóc que no sóc maltempsada
que·t faig que no·t faig mala cara
que ho dic tot que no dic paraula

que sóc que no sóc que m’oblid
que corro més lluny que l’speed
que callo i em menjo el desig
que calla i enfonsa’l al pit

que visc que no visc lluny d’aquí
que caic que no caic terra endins
que tot es confon: déus i nits
que vinc com l’speed ja t’ho he dit

que sóc que no sóc un morter
que pans i porrons i alegria
que·m giro i de cop fot mal temps
que calla collons i fes via

que sóc que no sóc camí ral
que sóc que no sóc tramuntana
que pugis amb mi al darrer cim
que pugis amb mi fins l’albada.
Track Name: Pau Sebastià
Si plora hi corro,
si menja menjo,
si dorm m’adormo,
jo ja no sóc jo.

Si es lleva hi vaig,
si crida callo,
si ho veu m’hi fixo,
jo era un altre.

Si cau m’aixeco,
si mama papa,
si ho veu m’hi fixo,
jo ja no sóc jo.

Si ho toca ho vull,
si riu riem,
si dorm m’adormo,
jo no era pare.

Pau Sebastià.
Track Name: Carreteres que no van enlloc
El sospir de pols sobre els cotxes abandonats, que em miro sempre amb l’ai al cor no fos cas que m’encomanessin la resignació de ser com són, de ser com som. I saludar sempre, sempre, els avions quan creuen el cel, des de terra, i saludar sempre, sempre, la terra des de la finestra dels avions: i que em faci, no sé per què, una mena de mal com un forat menut a la butxaca. I el darrer metro dels dilluns que arriba, una mica més vell, més brut i més pobre i inexorablement se’ns endú, i dintre els vagons semblem tots bèsties de càrrega en un camp de farratge anglès, cavalls d’ulls tristos que tot ho suporten, que ho aguanten tot. I, repetir-se, entre dents, ben mastegada, la cançó: som carreteres que no van enlloc.
Track Name: L'intent
Ens sembla que falta flama
poca força per no dir gaire.
Només tenim l’intent.
I això que pot ser res,
ho és tot.
Track Name: El cel és sempre més blau
Qui viu sota un pont, qui no té ni un duro,
qui estima l’amor, qui no té mai glòria,
qui roba el que pot, qui beu sopa freda.

Qui no té memòria, qui no mira els altres,
qui no menja gluten, qui juga a futbol,
qui porta ulleres, qui no té carnet.

Qui juga al Risk, qui viatja a París,
qui no sap on és, qui no hi troba remei
la, la, la, la, la, la, la.
Però el cel és sempre més blau.
Però el cel és sempre més blau.

Qui vol mil milions, qui té molt singlot,
qui ha suspès molt, qui ho aprova tot,
qui vol un tallat, qui escriu una tesi.

Qui surt cada dia, qui estima la Rita,
qui té mala lletra, qui té molta pena,
qui és guapo de mena, qui és molt car de veure.

Qui fa peus de porc, qui les veu passar totes,
qui fa bé els pronoms, qui plega els mitjons
la, la, la, la, la, la, la.
Però el cel és sempre més blau.
Però el cel és sempre més blau.